PERQUÈ NO A ALTRES ORGANISMES?

Greg Hurst de la Universitat de Liverpool en el Regne Unit diu que el salt de l'ADN d'una espècie a una altra no és desconegut, però que normalment l'ADN no sembla funcionar en la nova espècie.
"Aquí tenim alguna cosa nova i que treballa en un context completament diferent, que és molt més interessant", va dir a New Scientist.
"Recentment va haver-hi un exemple de tot un genoma bacterial que acabava en una espècie de mosca de la fruita, però ningú sap si funciona", diu. "El que és realment únic aquí és el fet que el gen és transferit i sembla funcionar".

Altres animals són capaços d'aprofitar la llum solar havent menjat plantes, diu Rumpho, però només perquè adquireixen cèl•lules senceres de les plantes, que és molt diferent a transformar una cèl•lula animal en un híbrid de planta que s'alimenta d'energia solar amb animal.
És improbable que els humans puguin tornar-se fotosintètics d'aquesta manera. "El nostre tracte digestiu mastega totes aquestes coses, cloroplasts i ADN", afegeix.

DESCENDÈNCIA

Una de les preguntes més importants i transcendentals que ens hem de fer quan parlem d’aquest animal és la següent: Com són els seus descendents?

Si el llimac hagués incorporat els cloroplast al seu material genètic no li faria falta alimentar-se d’algues ja que tindria la vida “solucionada” per al que fa a l’alimentació. La qüestió és que les cries no tenen la clorofil·la quan neixen però si que tenen un gent que permet que aquesta faci la seva funció. Això és degut a què un avantpassat seu va influir aquest gen al seu ADN i ha anat passant de generació en generació i és gracies això que aquests organismes poden dur a terme aquest fantàstic procediment en el que  només s’han d’alimentar quan són cries perquè després prenent el sol ja en tenen prou.

COM ASSIMILA ELS CLOROPLASTS

Un exemplar jove d'I. chlorotica pot menjar algues per primera vegada, extreure els seus cloroplasts, integrar-los sencers als seus teixits i viure la resta de la seva vida (uns 9 mesos) sense menjar gens mes, únicament prenent el sol. El mes desconcertant és que els cloroplasts de les algues que menja el llimac, per si sols, no són capaços de generar la clorofil·la que necessiten per seguir funcionant. De fet, els gens necessaris per produir la clorofil·la es troben en el nucli de la cèl·lula de l'alga.

La clau aquesta en la transferència horitzontal dels gens. Sembla que algun avantpassat d'aquest llimac no no només va robar els cloroplasts de l'alga que menjava, sinó que també va adquirir els gens que permeten a l'alga produir clorofil·la.
És a dir, el llimac  va incorporar al seu genoma nous gens procedents d'un altre organisme, i això li va proporcionar la capacitat de mantenir actius els cloroplasts que adquireixen el seu primer menjar. Podríem dir que en certa manera és un organisme transgènic fet de manera natural.

INTRODUCCIÓ

Elysia chlorotica és una espècie de mol·lusc que habita el litoral nord-americà, estenent-se des de les costes de Nova Escòcia fins al sud de Florida. Es va fer conegut per ser el primer animal en el qual es va demostrar la capacitat de realitzar fotosíntesi.

Durant la seva joventut presenta una coloració grisenca i en alguns casos amb taques vermelloses; a mesura que es fa gran i s'alimenta d'algues de la espècie Vaucheria Litorea adquireix una coloració verda brillant a causa de la concentració de cloroplasts en els seus teixits.

LA CLOROFIL·LA

La clorofil·la és una molècula present en les plantes, algues i cianobacteris relacionada en el procés de fotosíntesi.

La funció de les clorofil·les és l'absorció d'energia lluminosa en la fotosíntesi.

El principal paper de les clorofil·les en la fotosíntesi és l'absorció de fotons de llum amb la conseqüent excitació d'un electró. Serveix per a transformar energia lumínica a energia química.

A més, la clorofil·la serveix també perquè la planta detecti d'on ve la llum i créixer en conseqüència.